From Wikipedia, the free encyclopedia

The first names, or glotonyms, of Catalan language formed in a dialectal relation with Latin, in which Catalan lived as a register. So, these names already expressed the relationship between the two languages (Tours Concilium, 813). Catalan language dignification with the access to writing and literature during the XIIIth century was evident with new names which related it to Rome ("llengua romanana", "romanç", "nostre llatí"), whereas latinists called it "vulgar" and most people, "pla" (plain, understandable).

The expansion beyond Catalonia favored the application of a gentilic that indicated the origin: "catalanesc", "català", "llengua catalana". With that expansion, the monarchy became associated to the language and neutralized the political division of its territory, as expressed Ramon Muntaner.

By the end of Middle Ages, humanism weakened Latin as universal language and that provoked that Catalan received other names which remarked their local character ("llengua materna", "mallorquí", "valencià") (XVth century). These particular names were supported because of the division of the territory in different kingdoms such as Kingdom of Majorca or Kingdom of Valencia. That was helped by the predominion of the latter kingdom within Crown of Aragon, and its dispute with Generalitat de Catalunya during the Civil War against Joan II.

As a consequence of the loss of an own local dinasty, House of Barcelona was substituted by the Castilian Trastamara after Compromise of Caspe (XVth century); and as result of the posterior change to the Ausburghs (XVIth century), the range of Catalan name meaning got reduced to its primitive value ('own from Catalonia'), at the same level that other regional names such as "valencià" or "majorquí". Therefore, the confusion about the origin of the language lead to the apparition of names such as 'llemosí' (Lemosin).

During Renaixença (XIXth century) the recovering of Catalan name started as the only unitary and historical name of the language, no generic, and used in all the territories from the XIV to XV centuries. Before that, some mixed names were created, never too popular, over those applied in Catalonia and Valencia, such as "llemosí-català", which had as precedent the expression "català i valencià" (Pere Miquel Carbonell, by the end of XVth century). Just for not renouncing to the particularistic names, there were other proposals such as "bacavès" (Nicolau Primitiu), after "balear-català-valencià", which was not successful at all in the end.

In the XXth century, after two dictatorships which prosecuted Catalan language (Miguel Primo de Rivera and Franscisco Franco), opponents to language normalization wanted to boycott it in Valencia by creating a naming conflict, which was also spurred in Balearic Islands with less consequences. In Valencia, the violent pressure (a killing, aggressions, bombings, threats, acts of sabotage, press campaigns...), made possible that the name 'llengua valenciana" entered the Statute of Autonomy.

The negative consequences of the conflict for the linguistic normalization were intended to be solved by the end of the XXth century with a new mixed name: "català-valencià".

Since the persistence of the conflict, the universities of Valencia, Catalonia and Balearic Islands, as all the scientific community, has defended the academical name of "llengua catalana" along with the legal synonym name of "valencià", and with the warrant of the several law verdicts.

[edit] External links

• Zarko Muljačić, "Perché i glottonimi linguaggio italiano, lingua italiana (e sim.) appaiono per indicare «oggetti» reali e non soltanto auspicati moho piú tardi di altri termini analoghi che si riferiscono a vane lingue gallo e ibero-romanze?"

• Sobre la llengua dels valencians. informes i documents, Universitat de Valencia, Valènciam, 1998

• Llengua i cultura dels Borja a Roma. Els "catalani"

• A.Vila Francés i A. Vila Moreno, El nom històric de la llengua valenciana

• August Rafanell, El misteriós llemosí de la festa d'Elx: constants d'un discurs perifèric

• Josep Ballester, El feixisme i la cultura catalana al País Valencià a la postguerra: a propòsit d'un procés de folclorització i d'eliminació

• Joan Fuster, Qüestió de noms

• Documental "Del roig al blau"

• Dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià

• Organització pel Multilingüisme. Nosaltres que podem, dialoguem.

• Buidatge d’articles de l’Estat de la qüestió : La polèmica català/valencià

[edit] Bibliography

• Antoni I. Alomar, «La llengua catalana com a patrimoni de les Balears des del punt de vista del passat», dins Societat Arqueològica Lul·liana, Actes del IV Congrés El nostre patrimoni cultural: El català, patrimoni de Mallorca, Palma, 1997, pàgs. 17-56.

• Josep Amengual i Batle, "La llengua del poble dins els sínodes mallorquins", Randa 6.

• Germà Colón i Domènech, La llengua catalana en els seus textos I, Curial Ed., Barcelona, 1978. p. 39-59, 60-71. ISBN: 84-7256-158-5.

• Germà Colón i Domènech, El español y el catalán, juntos y en contraste, Editorial Ariel , Barcelona, 1989, p. 19-32. ISBN: 84-344-8208-8.

• Germà Colón i Domènech, Estudis de filologia catalana i romànica, Institut Interuniversiari de Filologia Valenciana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1997, p. 185-194. ISBN: 84-7826-833-2.

• Germà Colón i Domènech, De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament a les lletres catalanes, Fundació Germà Colón, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003, p. 229-242. ISBN: 84-8415-541-2.

• Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Universitat de València, València, 1980. ISBN: 8437001625

• Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Panorama d'història de la llengua, Tàndem Edicions, València, 1993. ISBN: 84-8131-038-7.

• Antoni Ferrando i Miquel Nicolás, Història de la llengua catalana, Universitat Oberta,Ed. Pòrtic, Barcelona, 2005, p. 105-107, 165-169, 251.254. ISBN: 84-9788-149-4.

• Rosalia Guilleumas, La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch, Ed. Barcino, Barcelona, 1957. ISBN: 84-7226-475-0.

• Antoni Mas i Forners, «De nationes seu linguae a cuius regio eius lingua. Les demominacions gentilícies de la llengua a Mallorca durant l’edat mitjana», Homenatge a Guillem Rosselló Bordoy, Volum II, Palma, 2002. p. 585-606. ISBN: 84-95871-14-9.

• Josep Massot i Muntaner, «La consciència lingüística als segles XV-XVIII», Lluc, desembre de 1969, pàgs. 6-8; recollit dins Els mallorquins i la llengua autòctona, Curial, Barcelona, 11972, pàgs. 13-25. ISBN:

• Josep Massot i Muntaner, "Antoni M. Alcover i la llengua catalana", II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1985, p. 118-127.

• Manuel Sanchis Guarner, "La llengua dels valencians", Ed. Tres i Quatre, València, 1972. p. 2144.

• Pere Oliver i Domenge, La catalanitat de les Mallorques. Conferència llegida en la vetlla del 23 de març de 1916, en el Casal Catalanista de Sants «Els Segadors», Esquerra Republicana de Catalunya – Illes Balears i Pitiüses, Mallorca, 1993.

• Antonio Planas Rosselló, El proceso penal en el Reino de Mallorca, Miquel Font Ed., Palma, 1998. ISBN: 84-7967-067-3.

• August Rafanell (ed.), Un nom per a la llengua. El concepte de llemosí en la història del català, Vic/Girona, EUMO Editorial/Universitat de Girona, 1991. ISBN: 84-7602-804-0.

• August Rafanell Vall-llosera, El llemosinisme. Un estudi de les idees sobre la variació lingüística en la història de la llengua catalana, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Tesi Doctoral (microfitxa), Bellaterra: UAB, 1991.

• Mila Segarra, "Llengua i escriptura en la societat catalana medieval" dins Història de la cultura catalana I, Ed. 62, Barcelona, 1999, p.125-150. ISBN: 84-297-4544-0.

• Sobre la llengua els valencians. informes i documents, Universitat de Valencia, València, 1998.